Mireia Alegre Traduccions

Traducció

Actualment em dedico a la traducció de textos literaris, ja sigui per a adults, joves o infants. També m'atrauen els temes d'actualitat, les relacions internacionals i les identitats pròpies dels territoris. Quan em cau un llibre o un text a les mans sempre intento posar-me en la pell de qui l'ha escrit i transmetre un efecte a qui el llegeix. Tot seguit trobaràs una mostra del que he traduït darrerament.

«La nit que en Iarvi va saber que era rei, o si més no mig rei, feia un vent tempestuós. Els gettlandesos l’anomenaven el vent rastrejador perquè sempre acabava trobant les escletxes i els forats del pany de les cases i escampava amb el seu udol el griso mortífer de la mare Mar; de res no servia que la brasa encara fos viva o que els uns s’arraulissin ben fort contra els altres.

El vent assotava els reduïts finestrons de les cambres de la mare Gundring i en batia la porta ferrada. Atiava les flames de la foguera, que s'alçava aïrada, espurnejant i crepitant, i projectava urpes ombrívoles dels ramells d’herbes que penjaven a l'estança; una llum intermitent il·luminava l’arrel que la mare Gundring tenallava amb els seus dits sarmentosos.»

[...]

«Feia l’efecte que la germana Owd coneixia millor Thorlby que el mateix Iarvi, que n’era fill. Que n’era el rei. La jove els va conduir pels rostos carrerons que s’enfilaven en ziga-zaga per l’abrupte vessant, recorrent una rastellera de cases, ara altes ara estretes, apinyades als afloraments de la roca, l’ossada grisa de Gettland que sobresortia de la pell de la ciutat. Els va fer travessar ponts de rius cabalosos on els esclaus s’agenollaven a omplir les gerres dels rics. I els va guiar fins a un pati allargassat a l’ombra de la ciutadella on en Iarvi havia nascut, on l’havien criat, i humiliat, on havia estudiat per esdevenir clergue, i on havia sabut que seria rei.»

«Avui, com cada matí, he fet cap a Fairport Inn per esmorzar. De camí, m'han seduït les fragàncies de les dolces fulles de tardor, de la mar salada i de l'exquisit salmó que s'hi capbussa. Soc en una illa emboirada i sento com el renou matiner comença a fer fressa: els comerços de tota la vida pugen les persianes, els botiguers treuen al carrer les pissarres amb rètols d'època, mentre les mallerengues i els joncs voletegen pels arbres veïns. Com sempre, faig drecera i trenco pel jardí cobert de malesa de la casa groga, la que està deshabitada i exhibeix un cartell a l'entrada. Aquesta vegada, però, m'aturo i l'examino amb deteniment.

Tinc el pressentiment que algú està a punt d'arribar amb el ferri de Seattle, algú que pertany a aquest jardí i em necessita. Aquí ella hi buscarà la seva pròpia illa i hi construirà una petita fortalesa de solitud, apartada del món. Ui! Arribarà d'un moment a l'altre. Millor que jegui al jardí i esperi.»

«Així, doncs, quan deien que la màquina d'escriure ens robaria la libido segurament volien dir que ens trauria de casa, no per dur-nos a cosir a la fàbrica tèxtil ni a fer la bugada en una fàbrica de vapor, sinó per fer-nos entrar en gabinets d'advocats i despatxos de comptables fins aleshores reservats als homes. Que ens desfaríem la llaçada del davantal i ens cordaríem les camises de midó i les faldilles de blau marí somort que garantien la nostra castració. Temien que les dones, envoltades les vint-i-quatre hores del dia de tants aparells tecnològics ―estenotípies, ciclostils, màquines sumadores, tubs pneumàtics de correu―, ens tornéssim més rígides, i que els nostres cors, tendres i femenins, acabessin sent indomables fruit de la gelosia i l'ànsia d'emular tot aquella baluerna de metall, acer i llautó.»